Preguntes que m’han fet durant la residència (i IV)

A què respon la selecció d’artistes?

Tots els artistes convidats han treballat i treballen en i sobre l’espai públic. Aquest ha estat el primer criteri de la selecció. No és el mateix treballar a fora amb tota la consciència que això suposa, que treballar i exposar(se) dins l’espai d’una galeria o centre d’art. Inicialment eren sis artistes els convocats, però el temps, el pressupost i la disponibilitat va fer que en quedessin quatre.Read More »

Preguntes que m’han fet durant la residència (III)

Com s’articula el projecte en format residència?

Les residències donen una caràcter de work-in-progress molt aprofitable i, tal vegada, necessari en aquest projecte. No estem cercant una materialització sino un procés de treball que ens permeti una reflexió. És cert que una setmana per artista no és molt, però tots coincidim en què pot ser suficient perquè pugui retre en gestions, intercanvis i experimentació. L’espai residència de l’ASM respon a aquestes necessitats per la seva ubicació (exempt i autònom de l’edifici central) i la seva fisicitat (les parets són de vidre). Així i tot, és cert també que durant el dia aquest vidre esdevé més aviat mirall i no sempre tothom et pot veure (però sí es poden veure!). En qualsevol cas, els residents sempre veiem allò que passa a fora i, en aquell punt de les Rambles i l’estàtua de Colom hi desfilen individus molt peculiars en tot moment (nadius, turistes ocasionals, jubilats, comiats de solters i solteres, grups d’estudiants, filigresos de la parròquia de Santa Mònica, prostitutes, mercaders, esportistes, etc.).Read More »

Preguntes que m’han fet durant la residència (II)

Per què és important exhibir-se?

No sóc ningú per dir quan convé o no exhibir-se. Cadascú ha de conèixer els seus límits i les seves necessitats. Però sí sé que som invisibles per molta gent –per als de dalt i també per als que són com nosaltres- i que l’exhibició pública –on i offline– provoca i cerca el reconeixement de l’altre (sigui satisfactòria o rebutjable la reacció). Si no ens mostrem no ens veu ell, ni ella, ni els altres. Es tracta d’un tema relacional i de comunicació. De codis no sempre oberts que les persones necessitem per trobar-nos. L’exhibicionisme, però, no es pot dissociar de cert espectable a l’espai públic ja que també és una estratègia propagandística de la privatització del mateix, d’un neolliberalisme sense escrúpols, de mecanismes altament atractius en què s’anul·la la identitat de l’individu, la del context i sembla que tot val. L’art urbà com a fenomen podria ser-ne un exemple paradigmàtic.Read More »